En primer lloc manifestar l’agraïment a la junta
organitzadora dels actes del centenari de l’edifici de l’Ajuntament en nom de
tota aquella colla dels nascuts el 58 per tenir la sensibilitat d’incloure en
el programa aquest modest record a la persona del Jaume de Cal Xero que, per
motius obvis, també esdevé una petita part de la llarga història d’aquest
magnífic edifici. També per donar-me personalment l’oportunitat, a través d’aquest
escrit, d’una mena de comiat que en el seu moment va ser impossible que es
produís.
L’any 1969 no va ser per nosaltres, companys de quinta o de colla,
un any com qualsevol altre. Va ser un d’aquells que perduren en la memòria. Empreníem
uns quants, una nova etapa en les nostres vides. Amb onze anys deixàvem
l’escola del poble per continuar els nostres estudis a Barcelona concretament
als Salesians.
També deixàvem família, companys quotidians de classe, d’escolania
i de joc. Tot això suposava un gran sacrifici, principalment per la curta edat
que teníem. Era el preu a pagar a canvi de poder continuar estudiant en aquells
anys immersos encara dins una societat en blanc i negre.
Entre els que van quedar al poble, el Jaume de cal Xero. Ell, per
diverses circumstàncies, no es va sumar aquell any al grup que marxàvem però
se’n va quedar amb ganes i sovint deia: “l’any que ve jo també hi aniré”.
En aquells anys d’infància amb lo Xero sempre vam tenir una gran
amistat. És ben freqüent que hi hagi algú de la colla amb qui et sents més
identificat i unit. Per a mi era ell. A més érem veïns de carrer, del carrer
Nou. Recordo que sempre ens passàvem a buscar a casa per sortir cap a l’escola
o per anar a jugar. Qui acabava abans de dinar (normalment ell, jo era més
romancer en aquests afers) passava a buscar l’altre i baixàvem plegats el
carrer camí de l’escola.
De família humil i treballadora, el recordo amb un caràcter obert,
comunicatiu i espontani. Era líder de colla; ell feia i desfeia segons el seu
criteri en aquella colla, mirall també, perquè no, de la societat on vivíem.
Anècdotes i records d’aquella etapa d’infància i amistat comuna
n’hi ha moltes però no sé exactament per què, sempre me’n vénen dues a la
memòria.
La primera amb vuit o nou anys cantant la nadala “el Petit Vailet
“ la nit de Nadal en sortir de la Missa del Gall a la plaça, al peu del
pessebre. Érem escolans de Mn. Lluís Mª qui, dies abans, ens l’havia ensenyat.
La segona quan lo Xero va estrenar una superbicicleta (aleshores
no tots en teníem) arribada de Lleida amb el camió del Celestino. Era una
bicicleta gran, lluent, molt maca. Havia d’aixecar el cul del seient per
arribar bé als pedals. Però no tenia por, era decidit i atrevit, espavilat en
les coses de la vida. Dels que veuen créixer l’herba.
Recordo que l’havia estat esperant durant uns quants dies amb
ànsia i il·lusió. Els pares li havien comprat amb gran sacrifici, cosa habitual
en aquells temps; em refereixo al sacrifici, naturalment. Precisament d’aquella
bicicleta deriva també el record d’una Festa Major de Sant Miquel, encara amb
pantalons curts, i amb les cames i braços nafrats, tots dos, ell i jo, fruit d’una
caiguda d’aquell formidable vehicle que tantes estones vam compartir.
La vida sovint juga males passades i de cop i volta tot es va
acabar per a ell un malaurat dia de tardor d’aquell 1969 tot esperant entrar a
classe de la tarda, en aquelles escoles el pati de les quals era el carrer i el
mateix Ajuntament. Precisament l’edifici del qual celebrem el centenari.
Uns quants de la colla faltàvem. No vam tenir la possibilitat de
compartir les darreres estones. Ens va arribar com a fatal notícia allà on
érem. L’impacte va ser molt fort i es va perllongar molt temps. El record no
s’esborrarà mai.
El Jaume, lo Xero, de sobte ja no era entre nosaltres i no va
poder complir el seu desig. Aquella frase que ell havia pronunciat més d’una
vegada: “l’any que ve jo també hi aniré”, mai va arribar per a ell.
Miquel Iglesias
Martí
19 d'octubre de 2013
Jaume Tost Muniesa "Cal Xero" |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada