dimecres, 20 de novembre del 2013

Les Veus d'un èxit

El passat dissabte 16 de novembre és celebrà el penúltim acte de commemoració de Centenari de l'Ajuntament amb un èxit rotund i aclaparador. Una actuació audiovisual molt especial que va commoure els assistents.
La companyia Cassigalls de Juneda creà un espectacle únic i intransferible tenyit de versos de poetesses i poetes locals. Tot ben planificat i pensat. Una lectura irreprotxable, unes imatges il·lustratives lligades amb molt encert i una solemnitat tan brutal, que feia posar els pèls de punta cada cop que s'iniciava la lectura dels versos.
Un recull encertadíssim de poemes que es convertiren, per una hora, en les Veus protagonistes del Centenari.

El grup Cassigalls en plena actuació
L'acte començà amb una presentació per part de la Maria Martí, membre de la Comissió de l'organització del centenari i ho feu d'aquesta manera:

Em toca parlar-vos en nom de la Comissió organitzadora del Centenari de ledifici de lAjuntament del nostre poble, just quan estem enfilant la seva recta final.
Ha passat tot molt de pressa! Ha estat un any fructífer, ple dactes culturals i lúdics, que ens han proporcionat una gran informació, coneixements i molta satisfacció. La resposta del poble ha estat per a nosaltres el millor premi i recompensa. Voldríem que en quedés una grata memòria de cara als anys futurs.
Avui tinc lencàrrec de la Comissió de presentar-vos un espectacle molt especial: “La Veu dels Nostres Poetes”. La idea daquesta proposta es va gestar al si de la Comissió com una activitat específica i culminant: volíem fer sentir la veu dels nostres poetes i poetesses, cervianencs i cervianenques, davui i dahir, com una veu de sempre.
Vam procedir, doncs, a fer un recull, primer de persones i després de poemes. I ens vam trobar amb lagradable sorpresa de poder-ne selecciona 18  entre poetes i poetesses, i 22 poemes, entre els molts que teníem sobre la taula. Poetes i poetesses, tot ells cervianencs i cervianenques, o també persones que han tingut una estreta i significativa vinculació amb el nostre poble, com per exemple, mossèn Ramon Muntanyola i mossèn Miquel Melendres, entre altres.
No és gens comú, penso, de trobar un poble de les dimensions del nostre amb tantes persones que escriguin poesia, algunes de les quals amb obra publicada. És una glòria del nostre poble que, encara que petit, ha estat tocat del do excels de la poesia.
Vam  posar la nostra selecció de poemes en mans del grup de teatre  “La Companyia Cassigalls” de Juneda, tot confiant en el seu art  interpretatiu i artístic adequat i de qualitat.
La Companyia Cassigalls, dirigida per Joan Cornudella, que avui ens acompanya té, com ja sabeu, un gran recorregut artístic: compta amb una llarga sèrie de recitals de poemes, representacions teatrals, escenificacions de contes i interpretacions musicals. Avui presenta, de primera mà, aquest recital i muntatge audiovisual, que ha preparat expressament per a aquest acte del Centenari.
Podem parlar, doncs, duna estrena “històrica que ens afecta duna manera molt especial a tots nosaltres. Amb lacte davui, arribem al darrer acte de caràcter cultural daquest Centenari, ja només ens resta lacte de clausura que tindrà lloc el 22 de desembre amb un gran concert i també alguna sorpresa.
Us desitgem que gaudiu daquesta vetllada que, amb molt dencert, sha batejat amb el nom de "La Veu d'un Centenari". 

La Maria Martí amb el Joan Cornudella, Director de la Companyia Cassigalls de Juneda

La selecció de poemes i autors fou la següent:

Una primera part d'autors ja difunts:
A Cervià de les Garrigues, mossèn Ramon Muntanyola
La filla, Miquel Tost
Cançó del ram d'olivera, mossèn Miquel Melendres
Inauguració del dipòsit d'aigua, Sebastià Martí
Pau, mossèn Miquel Melendres
Diàleg, Miquel Martí
Lenyorança del fill, Eugeni Balanyà
A la llengua catalana, mossèn Josep Maria Rubió
Faula de Nadal, mossèn Josep Martí Aixalà
Primavera florida, Rosa Rubió
L'atzur llis, Rosa Rubió
Pelegrins de terra endins, mossèn Ramon Muntanyola.
Goigs de la Mare de Déu de les Besses, mossèn Josep Martí Aixalà









Segona part, poetes actuals

Lavi, Rosina Rué
Temps de jubilar-se, temps d'estimar, Roser Carré
La casa dels meus amors, Josefina Sendra
A un poble de les Garrigues, Elvira Gual
Un viatge a les Garrigues, Pere Lladó
Rossinyol de les Garrigues, Teresina Rubió
Centenari de l'Ajuntament de Cervià, Enric Gorgues
Si les pedres parlessin..., Montse Germà
Brindem?, Montse Germà









dijous, 7 de novembre del 2013

Espectacle poètic audiovisual: La Veu d'un Centenari


L'any que no va arribar



En primer lloc manifestar l’agraïment a la junta organitzadora dels actes del centenari de l’edifici de l’Ajuntament en nom de tota aquella colla dels nascuts el 58 per tenir la sensibilitat d’incloure en el programa aquest modest record a la persona del Jaume de Cal Xero que, per motius obvis, també esdevé una petita part de la llarga història d’aquest magnífic edifici. També per donar-me personalment l’oportunitat, a través d’aquest escrit, d’una mena de comiat que en el seu moment va ser impossible que es produís.

L’any 1969 no va ser per nosaltres, companys de quinta o de colla, un any com qualsevol altre. Va ser un d’aquells que perduren en la memòria. Empreníem uns quants, una nova etapa en les nostres vides. Amb onze anys deixàvem l’escola del poble per continuar els nostres estudis a Barcelona concretament als Salesians. 

També deixàvem família, companys quotidians de classe, d’escolania i de joc. Tot això suposava un gran sacrifici, principalment per la curta edat que teníem. Era el preu a pagar a canvi de poder continuar estudiant en aquells anys immersos encara dins una societat en blanc i negre.
Entre els que van quedar al poble, el Jaume de cal Xero. Ell, per diverses circumstàncies, no es va sumar aquell any al grup que marxàvem però se’n va quedar amb ganes i sovint deia: “l’any que ve jo també hi aniré”.

En aquells anys d’infància amb lo Xero sempre vam tenir una gran amistat. És ben freqüent que hi hagi algú de la colla amb qui et sents més identificat i unit. Per a mi era ell. A més érem veïns de carrer, del carrer Nou. Recordo que sempre ens passàvem a buscar a casa per sortir cap a l’escola o per anar a jugar. Qui acabava abans de dinar (normalment ell, jo era més romancer en aquests afers) passava a buscar l’altre i baixàvem plegats el carrer camí de l’escola.

De família humil i treballadora, el recordo amb un caràcter obert, comunicatiu i espontani. Era líder de colla; ell feia i desfeia segons el seu criteri en aquella colla, mirall també, perquè no, de la societat on vivíem.

Anècdotes i records d’aquella etapa d’infància i amistat comuna n’hi ha moltes però no sé exactament per què, sempre me’n vénen dues a la memòria.
La primera amb vuit o nou anys cantant la nadala “el Petit Vailet “ la nit de Nadal en sortir de la Missa del Gall a la plaça, al peu del pessebre. Érem escolans de Mn. Lluís Mª qui, dies abans, ens l’havia ensenyat.
La segona quan lo Xero va estrenar una superbicicleta (aleshores no tots en teníem) arribada de Lleida amb el camió del Celestino. Era una bicicleta gran, lluent, molt maca. Havia d’aixecar el cul del seient per arribar bé als pedals. Però no tenia por, era decidit i atrevit, espavilat en les coses de la vida. Dels que veuen créixer l’herba.

Recordo que l’havia estat esperant durant uns quants dies amb ànsia i il·lusió. Els pares li havien comprat amb gran sacrifici, cosa habitual en aquells temps; em refereixo al sacrifici, naturalment. Precisament d’aquella bicicleta deriva també el record d’una Festa Major de Sant Miquel, encara amb pantalons curts, i amb les cames i braços nafrats, tots dos, ell i jo, fruit d’una caiguda d’aquell formidable vehicle que tantes estones vam compartir.

La vida sovint juga males passades i de cop i volta tot es va acabar per a ell un malaurat dia de tardor d’aquell 1969 tot esperant entrar a classe de la tarda, en aquelles escoles el pati de les quals era el carrer i el mateix Ajuntament. Precisament l’edifici del qual celebrem el centenari.
Uns quants de la colla faltàvem. No vam tenir la possibilitat de compartir les darreres estones. Ens va arribar com a fatal notícia allà on érem. L’impacte va ser molt fort i es va perllongar molt temps. El record no s’esborrarà mai.

El Jaume, lo Xero, de sobte ja no era entre nosaltres i no va poder complir el seu desig. Aquella frase que ell havia pronunciat més d’una vegada: “l’any que ve jo també hi aniré”, mai va arribar per a ell.

Miquel Iglesias Martí

19 d'octubre de 2013


 

Jaume Tost Muniesa "Cal Xero"